Ànima turmentada

Es va girar enrere i va veure com tot el seu món d’il·lusions desapareixia davant seu. Les onades portades per la turmenta havien esfondrat el seu castell d’arena que amb tant esforç i detall havia construït deixant únicament pous i clots com evidència de la seva existència, per on l’aigua entrava i sortia al seu lliure divagar mentre el vent, de fons, l’envoltava amb simfonies de Beethoven, acompanyant la seva ànima turmentada.

Es va girar per darrer cop plorant per dins sense que una sola llàgrima sortís dels seus ulls i va caminar poc a poc cap al mar endinsant-se en la seva immensitat. I així, quan l’aigua li arribava per la cintura, va obrir els seus braços a aquell gran espectacle de la naturalesa enfonsant-se per sempre més sense ni tan sols dir adéu.

I diuen, que si un dia de turmenta t’apropes al mar i obres el teu cor podràs sentir aquestes simfonies entre vent i onades notant la seva presència acaronant la teva ànima.